Tacte
Giralda, ¡qué bonita
me pareces, Giralda- igual que ella,
alegre, fina y rubia-,
mirada por mis ojos negros- como ella-,
apasionadamente!
¡Inefable Giralda,
Gracia e intelijencia, tallo libre
-¡oh, palmera de luz!,
¡parece que se mece, el viento, el cielo!-
Del cielo inmenso, el cielo
Que sobre ti –sobre ella- tiene,
Fronda inefable, el paraíso!
Juan Ramón Jiménez
Durant l’estada a Sevilla ja ens vam fixar amb aquella majestuosa torre que s’enlairava davant de nosaltres anomenada la Giralda. El dia que vam anar a visitar-la vam pujar les rampes fins arribar al nostre destí, a dalt de tot vam arribar cansats però ràpidament ens vam revifar amb el paisatge fantàstic que podíem gaudir on des d’allà podíem veure tota Sevilla.
Aquest poema parla sobre la Giralda, un monument històric molt apreciar a Andalusia. En el poema l’autor ens la descriu gairebé com una dona que amb la seva bellesa i gràcia l’ha enamorat. En un vers l’autor ens explica que la mira amb el seus ulls amb passió, la primera vegada que la vam veure també ens va envair aquest sentiment, al davant d’aquest monument els nostres ulls s’ho miraven amb respecte però contemplant tota la bellesa arquitectònica d’aquella gran torre que al seu costat ens veiem com formigues..
En el segon vers ens parlar sobre la seva altura que arriba fins el cel i també ens fa una comparació que sobre ella s’hi troba el paradís, nosaltres vam visualitzar aquest paradís com les vistes que vam poder gaudir, no a tots llocs es pot veure una imatge tant idíl·lica com aquella, realment ens va absorbir un sentiment de plenitud per això ho podem definir com un paradís.
Hem escollit aquest poema perquè compartim aquest sentiment que ens transmet l’autor, la Giralda ens va mostrar des d’un altre punt de vista Sevilla on ens vam enamorar d’aquell paisatge majestuós que sempre conservarem a la nostre memòria.
